El panel de les sitges és un mòdul didàctic per a pràctiques de programació d’autòmats.

Aquesta és la seva història explicada amb molt detall.

Va ser construït, com a prototip, entre els anys 1995 al 1997, de fet va ser un llarg procés. Es van construir els tres primers prototips al taller d’Autocet. El treball gràfic és del dissenyador Joan Ferrando, qui a partir de l’especificació i distribució de components electrònics sobre CAD va donar color i volum a la composició. Els circuits impresos es van desenvolupar sobre una antiga versió d’Orcad i es van fabricar a l’empresa Catalana de Circuits Impresos (C2I). Les pcb no tenien número de sèrie, tan sols es deien Autocet. La realització dels tres frontals dels prototips són fets a l’empresa Plamat.

De seguida va tenir acceptació per a la Direcció del Centre de Formació de Schneider Electric i desprès de les negociacions, lògiques i llargues, es va procedir finalment a afegir-la com a component d’un conjunt de maquetes didàctiques per a pràctiques de programació d’autòmats de la Firma. Es van fabricar 60 unitats que es van repartir pels diferents punts de distribució que la Companyia tenia aleshores repartits per l’Estat Espanyol. El disseny va ser comprat i és actualment propietat de Schneider Electric, fins on he pogut seguir.

El disseny inicial te un objectiu didàctic més ambiciós que el que després es va incloure en el document de pràctiques que s’adjuntava amb el panel. Tot i que poc es pot fer proclamant l’autoria del disseny, no es contrari als drets de la propietat si algú descriu la seva historia i les causes que van motivar la seva construcció. Amb més raó si qui ho pública es el seu dissenyador o autor inicial.

La idea tampoc és del tot original, de fet el sistema de sitges i bascules existia a l’època i de ben segur que és una patent d’algú. Per altre banda he d’al·legar ignorància en el sentit de que, tot i que no tindria cap inconvenient en reconèixer els autors, no vaig tenir forma d’esbrinar l’origen d’aquest sistema de dosificació d’alt rendiment. Així doncs, i només per prudència, no mencionaré encara d’on va sorgir l’idea.

Entre els companys formadors del citat Centre es parlava tot sovint de filosofia dels Autòmats Programables. La relació amb el CFP era la de col·laborador i el projecte que liderava era l’Aplicació del Grafcet en aquesta matèria. En aquest sentit era fàcil sentir-se motivat per a crear formes d’arribar més lluny i aquesta era una pesa clau del projecte. Hi havia un fort llindar entre què és una màquina i què és un procés, tot i que de fet, unes i altres són camps d’aplicació en el mateix lloc, l’Indústria.

Una cosa és formar a base de repetir instruccions en els terminals de programació i una altra és explicar per que serveixen una o altre. Els autòmats de Telemecanique portaven, de sèrie, instruccions especialitzades per al Grafcet, mentre que d’altres marques o no s’inclouen directament o eren anomenades de forma diferent per evitar problemes de patents. Fins a cert punt, Telemecanique es podia permetre aquest luxe ja que els autors del Grafcet, la gent de l’Afcet a Adepa, eren, alguns d’ells, treballadors de la Firma. Era com estar al rovell de l’ou.

Però el Grafcet no va néixer de cop, de fet ja existia de molt abans, no és més que una de les Xarxes de Petri, un conjunt d’axiomes matemàtics orientats com a un model de grafs duals, places i transicions. Sembla un acudit, l’Afcet la formaven gent d’una institució subsidiaria de l’Estat Francès, ADEPA, gent de Telemecanique i gent del Renault, que en aquella època també estava vinculada al seu Estat. Aquesta Agencia per el Desenvolupament de la Prodúctica Aplicada realitzava accions d’Antena a Barcelona quan Espanya encara no formava part de la CCE. Era molt apassionant estar al corrent del que succeïa amb al Grafcet.

Per altre banda, i d’això no disposo tantes dades, hi havia el Grafchart, una mena de competència originaria de la Universitat de Lund (Suècia). La nova Europa s’anava formant, aleshores no existia internet i la divulgació de treballs entre universitats no era precisament fluïda com ara. Tot i les semblances, que eren moltes en la base, doncs el Grafchart era també una Xarxa de Petri passada per el sedàs de l’àlgebra Booleana, hi havia una clara diferència, i això feia pensar que no era un plagi si no una ampliació.

Adepa, amb el Grup Afcet, havia treballat des de l’òptica dels taller de construcció de l’automòbil i per tant l’aplicabilitat del Grafcet devia haver passat molt el tamís del mon de la màquina. El vídeos promocionals de Telemecanique eren sempre màquines i més màquines, i processos de màquines també, però sobre tot màquines.

Per contra, el Grafchart era sobre tot, Procés. Les informacions que m’arribaren potencien la idea de l’Acció associada a la Etapa com a missatge a un terminal de control de procés. L’Alarma com a concepte era d’aplicació indiscutible en el Grafchart però passava per alt en el mon de la màquina, ja que dotar a l’autòmat d’una base de dades de temps real, amb totes les alarmes que necessita una màquina, era quelcom excessivament costós.

Segurament, i això només ho puc suposar, el motiu del llarg retard de que Telemecanique treies al mercat un primer autòmat programable amb Grafcet és una lluita d’algun color envers al Grafchart. Deia un empleat català de Telemecanique, de la Seu de Barcelona, que nerviosos a Renault per a disposar d’un processador adequat van donar llum verda a la realització d’un altre per mans privades, l’Autòmat Programable April, fet amb processadors de bus VME que ja existien en formats Eurorack.

Finalment Telemecanique treia al mercat la serie TSX amb una gama de racks particular, similars a les sèries 500 dels bastidors modulars d’aplicacions d’àudio d’elevada qualitat, només assequibles per a firmes discogràfiques ben posicionades. Aquests autòmats portaven instruccions pròpies del mon de la maquina i dels preceptes del Grafchart. De fet, el títol de l’editor de Grafcet, a la consola de programació es diu Chart.

El divorci inicial entre ambdós mons no és una casualitat. Si hom vol programar màquines, es fa indiscutible programar fent cicles Grafcet que es tanquen en si mateixos. L’experiència en programació professional em demostra que no fer-ho porta problemes. Hi ha articles de revistes que corrien per França a l’època on la gent es queixava de la rigidesa de les formes de programació del Chart de Telemecanique, ja que no permetien programar directament a la forma oberta que ja es preveia des de Lund.

Vist com a una ambigüitat, el Chart permetia la forma oberta de cicles, però només dintre de les Macroetapes. Fora, el editor només permetia el tancat. El fabricant de la instal·lació utilitzava les Macroetapes com a quadrats aïllats dintre del Chart això l’hi permetia utilitzar el PL7 com un llenguatge del Grafchart. Ambigüitat o no, Telemecanique no hauria pogut treure un autòmat programable al mercat si no era aplicable al mon del procés industrial. Però la ambigüitat es fa palesa quan el petit de la família, el TSX17 disposa del Grafcet però amb la possibilitat del Chart de cicle obert totalment capat. Era un PLC, només per màquines.

La maqueta del panel de les sitges va sortir a la promoció amb l’aparició del TSX07 (el Nano per la gent de Modicon) que tot i portar també Grafcet anava amb la línia del germà petit. Si no podia fer grafs obert no podia programar l’algorisme de procés que representa l’aplicació de dosificació al 100%. Per tant, si no es podia fer de manera fàcil, no podia anar aquest algorisme al quadern de pràctiques conjuntades al material didàctic.

Em va saber molt de greu. Era una decisió de la Companyia i jo era massa petit, i de fora, com per a lluitar-hi a contravent.

El panel de les sitges pretenia donar eines a la gent de formació per a poder demostrar que no es pot programar igual una màquina que un procés. Ho creieu o no, per que semble que només se m’entén a nivell acadèmic, són dues formes molt diferents de programar dintre de l’eficàcia necessària per al mon professional.

Jordi