“… la Teoria General del Sistema és, per tant, una ciència general de la totalitat…” El significat de l’expressió, a primera vista una mica mística, “El tot és més que la suma de les parts”, és simplement “que les característiques constitutives no són explicables a partir de les característiques de les parts aïllades” . “Les característiques del complex, per tant, apareixen com a nous o emergents …” – Ludwig von Bertalanffy

Si algú hagués d’analitzar les nocions actuals i lemes de moda, trobaria “sistemes” al principi de la llista

Diuen que von Bertalanffy va escriure que un sistema és un conjunt d’elements interactuants, que són oberts a, i que interactuen amb el seu entorn. A més, poden adquirir qualitativament noves propietats a través de “simbiosi emergent”, i que són en una evolució contínua. Quan es fa referència als sistemes, també significa generalment que són auto-regulació (que es corregeixen a si mateixos a través de retroalimentació).

La idea guanyadora en la teoria de Bertalanffy, segons el meu parer, és la renuncia al tot com a unicitat, que no tot s’explica des d’un únic axioma fonamental i estàtic, ridiculitzat en la idea de la pedra filosofal. Com si algú hagués obert la porta de la biblioteca i per el corrent d’aire haguessin caigut a terra els grans totxos dogmàtics i en el seu lloc si hagueren posat llibres més lleugers i que es van empenyent i substituint els uns per els altres.

El que més em va sorprendre d’aquesta teorització és que puguin conviure conceptes tant antagònics per a la historia com els principis de la vida, representats per la biologia i els principis de la màquina, representats per la cibernètica, bo i penjats en una mateixa estanteria.

Jordi